Com reclamar les clàusules sòl?

COM ES PODEN RECLAMAR LES CLÀUSULES SÒL?

COMENTARIS AL REAL DECRET LLEI 1/2017 DE MESURES URGENTS DE PROTECCIÓ ALS CONSUMIDORS EN MATÈRIA DE CLÀUSULES SÒL

El Real Decret Llei 1/2017 que va ser aprobat pel govern el passat 20 de gener de 2017, defineix la clàusula sòl com un límit a la baixa de la variabilitat del tipus d’interès d’un contracte. Dit així, encara costa d’entendre el concepte a molts dels consumidors afectats, que acudeixen a l’advocat amb la seva escriptura sota el braç a fi de que els hi diguin si tenen o no aquesta misteriosa clàusula. Sempre els hi dic al mateix: “mirin la clàusula 3ª bis de l’escriptura de préstec hipotecari”. Normalment és aquesta la clàusula que parla d’un tipus d’interès variable determinat per un determinat índex de referència (euribor, mibor, IRPH…) més un diferencial. La clàusula sòl acostumbra a tenir un redactat similar, i anar acompanyada de la corresponent clàusula sostre (tot i que no necessàriament). Per exemple:

“LES PARTS CONVENEN EXPRESSAMENT QUE QUALSEVOL QUE FOS EL QUE RESULTÉS DE LA REVISIÓ DEL TIPUS D’INTERÈS, EL TIPUS APLICABLE EN CAP CAS SERÀ SUPERIOR AL 12% NI INFERIOR AL 4%”

La Directiva 93/13 CEE del Consell, sobre clàusules abusives en contractes celebrats amb consumidors, al seu article 6, ja va determinar que les clàusules abusives celebrades entre consumidors i professionals no vincularien als primers. Però aquesta Directiva no va ser trasposada en el seu moment per l’Estat espanyol i no va ser fins a la Sentència nº 241/2013 de 9 de maig, que el focus es va centrar en les clàusules sòl, com a possibles clàusules abusives. El Tribunal Suprem, va determinar que aquestes clàusules passaven el control de transparència formal però no pas material quan eren opaques, de difícil comprensió pel consumidor, etc. En tot cas, va determinar la nul.litat d’aquest tipus de clàusules sòl, però amb efectes retroactius, únicament fins al 9 de maig de 2013. La justificació donada va ser que no limitar-ho en el temps comportaria un greu trastorn en l’ordre públic i econòmic. No obstant, aquesta doctrina, confirmada a partir de la Sentència del Tribunal Suprem de 25 de març de 2015, ha estat recentment revocada por la STJUE de 21 de desembre de 2016, que en síntesi, estableix que no es poden limitar en el temps els efectes de la nul.litat. Estem en un nou escenari. Es parla de que la clàusula sòl afecta a 2,9 millons de consumidors però, aquesta no és si no la punta de l’iceberg. Davant la nova situació, i a fi d’evitar un allaud de demandes, el govern ha aprobat de forma urgent un nou procediment extrajudicial per facilitar acords entre consumidors i entitats bancaries pel retorn de les quantitats indegudament satisfetes. És un procediment voluntari, acotat només a consumidors que siguin persones físiques i tinguin hipoteques amb clàusula sòl en vigor, previ a la interposició de la demanda, gratuit i obligatori

d’atendre (no de pagar) per part de l’entitat bancària. En resum, el procediment és el següent:

 

1.  Les entitats bancàries han d’implantar un sistema de reclamació prèvia a la judicial per part dels afectats de clàusules sòl. Tenen de termini UN MES per aconseguir-ho(fins el 21-2- 17)
2.  Les entitats han de garantir que aquest sistema és conegut pels afectats, però no diu com exactament. Sembla que serà suficient amb publicitar-ho a les seves oficines i a la seva web.
3.  Cal que els afectats facin la reclamació. La forma és lliure (formulari, burofax, carta a l’entitat, etc.).
4. Un cop rebuda la reclamació, l’entitat ha de calcular la quantitat a retornar més els interessos i comunicar-ho al consumidor. En aquest cas el consumidor ha de dir si accepta o no. En cas d’acceptació es preveu la devolució en efectiu.
5. O bé, comunicarà les raons per les que considera que no es procedent retornar res. En aquest cas, queda oberta la via per reclamar judicialment.

 

Malgrat aquesta regulació general, el banc té postestat per proposar una mesura compensatòria, en comptes de la devolució en efectiu, proposta que haurà de ser expressament acceptada pel consumidor, de forma manuscrita i en document a part.

Sens dubte, l’amenaça de donar compte a Hisenda de les quantitats retornades, i haver de regularitzar la possible situació irregular dels darrers quatre anys serà un incentiu que les entitats oferiran per no haver de retornar cap quantitat si no, únicament, aplicar aquesta a l’amortització del principal degut o a qualsevol altre deute.

Per altra banda, la manca d’oferta indemnitzable, el retard en el seu pagament o la oferta insuficient, per part de les entitats bancàries, pot ser penalitzada si posteriorment el consumidor es veu obligat a anar a la via judicial doncs si el consumidor obté més del què li ha ofert l’entitat, aquesta haurà de pagar les costes judicials.

Per tant, és evident, que interessarà a les entitats tancar el major nombre d’acords possibles amb els seus consumidors.

Malgrat que la regulació implantada pel govern, no es pot negar que té bones intencions, és evident que no resol ni resoldrà de bon tros tots els casos que poden afectar als consumidors. Així per exemple, no s’hi podran acullir ni els autònoms, ni les societats sense personalitat jurídica o petites pymes, ni aquells que en virtut d’un acord judicial o extrajudicial han renunciat a reclamar, ni els que tenen sentència ferma, ni els que ja han pagat tota la hipoteca o, pitjor encara, han perdut la seva vivenda o l’han donat en pagament. Tots aquests casos, no exemps de risc, hauràn de ser analitzats individualment per un advocat i, si procedeix, ser reclamats per la via judicial.